Umentu (lingüística)

El umentu (del latin augmentum) es en lingüística l’añiición dun morfema prefihau a una parabra. Es própiu de ciertas luengas induropeas cumu el griegu, el sáscritu u el arméniu, dau nel sistema verbal. La retrotración el acentu esprimentá ena holma verbal es possibrimenti la causa desti fenóminu, i. e., el rasgu suprassemental cumu bichu temporal.

El umentu en griegu Edital

El umentu en griegu crássicu Edital

El griegu crássicu cuenta con un umentu enos tiempus secundárius el endicativu, i. e., en imperfetu, aoristu i plusquamperfetu. El umentu consisti ena añiición duna ε- alantri la raís verbal (ralamenti η): βαίνω (baínō) en presenti frenti a ἔβαινον (ébainon) imperfetu; λύω (lýō) frenti a ἔλυσα (élysa) aoristu; φύω (phýō) frenti a ἐπέφυκειν (epéphykein). Nesti momentu, el acentu se retrotai a la sílaba mas patrás possibri dalcuerdu conas leis acentuación griega. En Omeru suel haltal el umentu.

Foneticamenti la ε añii una sílaba mas al verbu cuya raís escomiença pol consonanti βαίνω (baínō) → ἔβαινον (ébainon); τιμάω (timáō) → ἐτίμων (etímōn). Pero si la raís escomiença pol vocal, la ε se contrai cona vocal siguienti.

ε + vocal abierta u meya brevis. Si s’apella a una α u algotra ε, el resurtau es una η i si se bicha a una ο el resurtau es ω, v. gr.: ἀκουω (akúō) → ἤκουον (ḗkuon), ἐλπίζω (elpizdō) → ἤλπιζον (ḗlpizdon), ὀφλισκάνω (ophliskánō) → ὦφλον (ṓphlon). Si la raís escomençaba pol una antígua ϝ u j u espritu rúspiru, estas consonantis se perdierun diendu lugal a ditongacionis: ἐργάζομαι (ergázdomai) (raís *werg-) → εἰργαζόμην (eirgazdomēn); ἔχω (ékhō) (raís *sekh-) → εἶχον (eíkhon); ἵημι (híēmi) (raís *jijē-) → εἵμην (heímēn).
ε + vocal cierrá brevi. Si s’apella a ι i υ el timbri remaneci, pero la cantiá umenta: ἱδρύω (hidrýō) → ἵδρυον (hiídryon). Nel casu la υ, las parabras qu’umentan lo hazin sin perdel el espritu rúspiru ὑβρίζω (hybrízdō) → ὕβριζον (hýybrizdon).
ε + vocal larga. Si s’apella a η, ω, ου, la ε quea assolvia pola vocal larga: ἥκω (hḗkō) → ἥκον (hḗkon), ὠφελέω (ōpheléō) → ὠφέλουν (ōphélun).
ε + ditongus. Los ditongus cortus se trasholman en largus, muandu el primel miembru: αι, αυ, ει, ευ, οι > ηι, ηυ, ηι, ηυ, ωι al respetivi (ortograficamenti ηι i ωι pon la yota suscrita: , ). V. gr.: αἴρω (aírō) → ᾖρον (ēíron), οἰκίζω (oikízdō) → ᾤκιζον (ōíkizdon).

Alogu, en verbus con prevérbius, el umentu conselva la su posición con respetu a la raís, i. e., va apellau a ella, de mó que quea el esquema "prevérbiu + umentu + raís". V. gr.: εἰσφέρω (eisphérō) → εἰσέφερον (eisépheron). Ara, los prevérbius que tien vocal rabera –α, -ι u –ο, la pierdin, escetuandu περι- i προ-, v. gr.: καταλύω (katalýō) → κατέλυον (katélyon), ἀποφέρω (apophérō) → ἀπέφερον (apépheron), pero περιγράφω (perigráphō) → περιέγραφον (periégraphon). El prevérbiu ἐκ- se porta lo mesmu que si huera preposición anti vocal, de mó qu’añii –ς, trasholmándusi en ἐξ-: ἐκβαίνω (ekbaínō) → ἐξέβαινον (eksébainon). Una inregulariá el umentu se halla en verbus cuyus tiempus añiin hueraparti desti, un alargamientu la vocal enicial la raís, cumu nel casu de ὁράω (horáō) cuyu imperfetu es ἑώρων (heṓrōn) u el verbu ἀνοίγω (anoígō) cuyu bichu es ἀνέῳγον (anéōigon).

El umentu en griegu muelnu Edital

El umentu el griegu muelnu está bastanti mas restrinhiu qu’en Antigüeá. S’acontina gastandu, pero namás nel aoristu el endicativu en holmas verbalis bissilábicas cuya raís escomiença pol consonanti. En verbus de tres u mas sílabas u ena primel i segunda presona el prural dessi mesmu tiempu, cumu el acentu s’á retrotraiu lo suficienti, el umentu se pierdi. V. gr.: λύνω (líno): imperf. έλυνα (élina), aor. έλυσα (élisa). Eno tocanti a verbus compuestus pol prevérbius, la luenga curta conselva el usu antíguu de ponel el umentu entri prevérbiu i raís, anque nel usu corrienti la tendéncia es a perdelu. Assinque un verbu cumu διακόπτω (diakópto) puei tenel un aoristu διέκοψα (diékopsa) i διάκοψα (diákopsa).

Bibliografia Edital

  • VV. AA., Griego moderno para filólogos clásicos, Atenas, Nefeli, 1999.
  • Berenguer Amenós, J., Gramática griega, Barcelona, Bosch, 200237.
  • Chantraine, P., Morfología histórica del griego, trad. Andrés Espinosa Alarcón, Barcelona, Ediciones Avesta, 1983.